L’ascens del racisme a Itàlia
1. • Al negar-se a condemnar enèrgicament la xenofòbia, Europa demostra no tenir consciència ètica
Foto: LEONARD BEARD
Foto: LEONARD BEARD
SAMI Nair*
El que havia de passar, passa: l’odi contra els estrangers, i en particular els immigrants, destil·lat amb regularitat per part del poder berlusconià i els seus aliats neofeixistes de la Lliga del Nord, ara recolzats per les organitzacions mafioses, especialment la N’Drangheta calabresa, acaba de ser descarregat contra els treballadors subsaharians de Rosarno. Els seus habitants han organitzat una cacera humana, comparable a la d’El Ejido a Espanya, però encara molt més violenta: 68 immigrants han estat ferits i dos milers evacuats sota protecció policial. Les agressions es van realitzar amb barres de ferro i cotxes llançats contra els «negres». Els habitants van arribar fins i tot a organitzar cordons als carrers, parant els africans per apallissar-los de manera despietada. La ciutat s’ha buidat d’immigrants i el dia 9 de gener es van utilitzar buldòzers per destruir el campament de barraques.
PRETENIEN respondre així a una manifestació pacífica organitzada el dijous anterior pels immigrants per protestar contra les vexacions, humiliacions i agressions racistes de les quals eren víctimes en aquesta petita localitat. Deu dies enrere, havien atacat amb escopetes de trombó els immigrants que reclamaven unes condicions decents de treball. L’organització mafiosa N’Drangheta, vinculada als empresaris, és la que ha organitzat aquests pogroms amb l’objectiu de reprimir les reivindicacions salarials i de condicions de treball dels obrers estrangers. La màfia, braç armat dels patrons clandestins, controla la collita de cítrics, que ocupa uns 4.000 immigrants cada any. Aquests treballadors no només no tenen documents d’identitat, sinó que els està prohibit reclamar-lo; viuen en campaments de barraques insalubres i no perceben més de 25 euros per dia.
Es tracta, doncs, d’una conjunció particularment salvatge de racisme i feixisme antisocial en un país de l’Europa democràtica. La premsa vinculada al poder polític, la més escoltada i llegida, o bé silencia aquesta situació o bé la intenta minimitzar. En paral·lel, el Govern no deixa d’aprovar lleis tan lliberticides com portadores de violència contra els estrangers. L’oposició, si és que se’n pot parlar, reconeix la seva impotència i no fa gaire cosa per ajudar els immigrants. Probablement no hi ha cap més país on la violència racista es doni amb tanta facilitat com a Itàlia, i és un escàndol veure com les autoritats europees callen.
L’odi xenòfob també va creixent en altres països. A França i en certes regions d’Alemanya, els estrangers serveixen de bocs expiatoris de tots els mals provocats per la crisi econòmica i financera. Ara bé, al relacionar crisi i immigració clandestina, els poders polítics abonen aquest estat d’ànim. La immigració clandestina sempre ha existit i no s’ha desenvolupat massivament aquests dos últims anys. Encara més, a Itàlia són els empresaris clandestins els que organitzen l’arribada il·legal de treballadors tant dels països de l’Est com dels camps d’internament instal·lats en sòl italià. Però això no impedeix exposar oficialment el clandestí a la venjança popular, convertint així en sospitosa tota persona d’origen o aparença estrangera. Alguns arriben fins i tot més lluny, com a França, i fomenten la guerra identitària entre els estrangers i els francesos en nom d’una pretesa reflexió sobre «la identitat nacional». Per aquest motiu, en un moment en què els estats, després d’haver reflotat els bancs i perdonat els filibusters de les finances la terrible crisi que han provocat, pretenen lluitar contra l’augment de l’atur, s’ha d’esperar un augment de la violència i de les agressions contra els més desposseïts, especialment els immigrants.
Aquesta situació recorda dramàticament la de l’Europa dels anys 20 i 30 del segle XX. Ratificant-se en aquests comportaments, Europa es desacredita i desacredita la democràcia i l’Estat de dret. Però la veritat és que a l’adoptar, el 2008, la circular de la vergonya, així qualificada per la minoria dels diputats europeus que la van combatre, Europa feia possible, si no aquestes derives, almenys la seva possibilitat en un context jurídic en què els no comunitaris estan sotmesos a una vigilància gairebé penal diàriament.
¿On S’ATURARÀ aquesta boja lògica d’exclusió? ¿Quantes agressions, humiliacions o assassinats faran falta perquè els poders públics entenguin que cal lluitar enèrgicament contra aquests actes? La millor manera és no relacionar presència d’estrangers i crisi d’ocupació; és concedir drets als que treballen i contribueixen a la riquesa social. El control de les fronteres o la interrupció de la immigració de treball són mesures legítimes en període de crisi econòmica, però també és necessària una verdadera política de reconeixement dels drets d’aquells que ja estan instal·lats. Al negar-se a condemnar enèrgicament els actes racistes a Itàlia, Europa demostra que no té consciència ètica. La història es repeteix davant els nostres ulls i tot sembla passar com si no tinguéssim memòria.
*Politòleg i assagista.
